BaBloc

No és que es faci la versió d'aquesta gran sèrie de la nostra infància amb actors de carn i ossos, no...

Home la veritat és que veure en Brad Pitt vestit de color vermell amb una butxaca de cangur al darrere plena de bombolles tindria la seva gràcia

És només que he trobat aquest vídeo, on un glòbul blanc real va a la recerca i captura d'un bacteri. No havia vist mai el nostre sistema immunològic en acció, per la qual cosa ho he trobat molt sorprenent! Fins i tot es pot apreciar l'estat de satisfacció del glòbul quan es "menja" el bacteri. Un estat de repòs volent dir: "Feina feta!"

Via Microsiervos.

I si la NASA s'hi posa, val més prendre's-ho seriosament.

És un concepte encara, com ho demostren les dades que es donen:

135 kg. + 45 de bateria.
240 km/h a velocitat de creuer i fins a 480 km/h de màxim.
80 km d'autonomia (De Girona a Barcelona per exemple), amb expectatives a 240-320km (Girona-Saragossa, Girona-Mallorca...).
10 vegades més silenciós que un helicópter, o el que és el mateix, el volum d'una conversa normal (quan és a 150m).

Com sempre es parla d'usos militars en principi.

Article original. Via Fayerwayer.

Un institut coreà està desenvolupant robots per fer les tasques casolanes de cada dia, com per exemple escalfar l'esmorzar al microones, fer torrades, i portar't-ho directament a taula:

A aquesta velocitat quan ho tens a taula ja deu ser tot fred, però per alguna cosa es comença!

Bonus: Per un moment se m'ha passat pel cap una barreja de robot majordoma amb aquesta:

Definitivament li faltaria velocitat

Cada vegada estem més immersos a Internet, i més amb l'aparició dels smart-phones del pal Iphone i demés intents d'igualar-lo. Deixant de banda el fet preocupant que comporta això (Jo he experimentat sentir-me aïllat en una taula de 4 on 3 persones tenien un Iphone), cada vegada és més corrent llegir notícies a la xarxa, poder comentar-les en línia, o enllaçar-les a xarxes socials (Facebook) per tal de donar-les a conèixer i poder copsar així l'opinió de les teves amistats virtuals, donant pas moltes vegades a autèntics debats.

Ha arribat a tal punt, o més ben dit, "He arribat a tal punt", que a vegades trobo a faltar l'opció de comentar als articles dels diaris mentre estic prenent un cafè al Bar. No em negareu que seria prou divertit i fins i tot molt útil poder contrastar opinions entre els lectors "físics" del diari.

Barrinant-hi m'ha vingut en ment un experiment que va fer la revista Esquire a EEUU:

El quadrat que està sota en Robert Downey Jr. és un codi visual, no sé si és exactament un codi QR però si no és quelcom semblant. De codis QR ja n'havia parlat aquí al bloc (A veure si algú més troba la solució i ho posa als comentaris hehe):

Són codis que es desxifren fent-hi una foto i desxifrant-los amb el programa adient. L'iphone, telèfons amb Android i fins i tot mòbils amb Java tenen aplicacions que ho automatitzen.

Amb això el que s'aconsegueix és una simbiosis entre el mitjà escrit i el virtual, podent fins i tot mitjançant la realitat augmentada afegir components virtuals al text, tal com es veu al vídeo.

La idea seria utilitzar aquest codi (imprès a cada article del diari) per enllaçar l'article amb els comentaris a internet. Una idea prou potent, no creieu? És més, crec que no tardarem a veure-ho per tot arreu. Temps al temps.

El CES és una fira que es fa cada any on es mostren centenars de nous gadgets que tot amant de noves tecnologies voldria tenir.

Aquí us deixo el que més m'ha sorprès de tota aquesta edició, no m'agrada parlar d'especificacions tècniques ni d'aparells simplement millorats. Em centro més amb innovacions sorprenents. També (estrany en mi) obviaré tot el relacionat amb pantalles 3D, predominants a tot arreu ja:

HoloAD, un sistema hologràfic de 180º:

Inside Scoop, una super-pantalla multi-tàctil i multi-connectada a centenars de llocs web d'informació instantània:

Super Slim Video Pen 2, una càmera espia HD dins un bolígraf.

LBO Light Touch, una pantalla tàctil... sense pantalla:

Televisió sense cables d'electricitat, utilitzant la witricity (la witricitat en català?), o electricitat sense cables

Parrot AR.Drone, un mini-helicòpter amb càmera controlat i visualitzat amb l'iphone (ull perquè diuen que utilitzarà realitat augmentada, o el que és el mateix, podràs volar/visualitzar pel garatge de casa disparant a enemics incrustats a la pantalla de l'iphone):

TOT tret de la imprescindible Fayerwayer.

Una de les poques coses de les quals em puc vanagloriar és el fet d'estar al dia en tecnologia on-line. Si segueixes aquest bloc de tant en tant veuràs que més o menys (menys que més) domino en el tema, més que res per propi interès en el desenvolupament de noves tecnologies. Un hobby com un altre vaja.

Tot això ve de que el passat dissabte estàvem dinant tranquil·lament amb uns amics, i va sortir el tocadíssim tema de "com inventar una cosa per forrar-se de diners instantàniament". Com que el nostre rang d'imaginació va sempre enfocat cap a internet (coses friquis segons altres), van començar a sortir propostes més o menys innovadores. Després de tirar-ne alguna per terra dient el nom exacte del servei ja existent (algú encara no sabia de l'existència de Flickr) me'n va cridar una l'atenció: Un cercador d'informació a partir de fotos. Alguna cosa semblant al Google o al Bing però en comptes de buscar informació a partir d'un text, seria buscar informació a partir d'una imatge. Així per exemple a partir de la fotografia de la Catedral de Girona (amb la pròpia foto, dades de GPS, brúixola i inclinació del mòbil o la càmara utilitzats per fer la foto) el servei et diria tota la informació, sense haver de teclejar res.

Ràpidament la meva ment va anar en busca del servei ja existent. Detectors de cares ja existeixen, així com detectors de similitud d'imatges o un arbre semàntic d'imatges. No definitivament no existia res semblant.

Fins que ahir (sí amics, AHIR) veig que fa pocs dies un nou servei de Google permet fer EXACTAMENT el que dèiem (només per mòbils). Es diu Google Goggles i una vegada més deixa per inútils les ganes de trobar coses noves... ja comença a ser frustrant

 

La popufòbia és un tipus de repugnància envers alguna cosa que ha estat experimentada per molta gent abans que tu, gent que no pararà de bombardejar-te cantant-te'n les bondats i virtuts fins que no ho experimentis tu amb els teus propis sentits, ja sigui una pel·lícula, una cançó, una obra de teatre, un restaurant, un viatge, un aparell electrònic...

M'hi vaig començar a fixar durant l'estrena de Titànic (o sigui el 1997). A mi en aquelles èpoques em va agradar molt la peli, i no entenia com podia haver-hi gent que no la volgués veure. Analitzant-ho vaig arribar a la conclusió que jo també feia el mateix amb altres coses, com no voler escoltar un grup de música perquè tothom ja l'escoltava, o alguna sèrie mítica que no volia mirar per què tothom deia la mateixa estúpida frase que està de moda durant una determinada època (una mica com el "Yo no he sido" d'aquell capítol dels Simpson, copiat del "He sido yo?" de l'Steve Urkel per cert). És, diria, una mena d'orgull que et fa tancar els ulls envers alguna cosa de la qual saps que en trauràs segurament una bona experiència, però que pels teus nassos no canviaràs d'opinió. Com si algú, quan ja ha passat la voràgine i el seguiment mediàtic, t'hagués de venir a donar uns copets a l'esquena dient-te "Molt bé nano, ho has aconseguit, t'hem estat vigilant i hem vist quin peu calces, t'has reprimit molt bé, felicitats".

Un molt bon exemple és la sèrie "Perdidos" ("Lost" pels autèntics fans). TOTHOM coneix algú que es nega reiteradament a veure-la. Per què? Per la popufòbia!! Ja podem anar proclamant als 4 vents les excel·lències d'aquesta gran sèrie, l'individu en qüestió evadirà SEMPRE el tema dient: "Ja la miraré algun dia...".

L'altre seria per exemple algun grup de música alternatiu que comença a fer-se sentir i a tu t'agrada. Quan vegis que TOTES les "quinceañeras" del món els hi comença a agradar el mateix grup, molt segurament la popufòbia te'n farà desentendre i diràs: "Bah! Han canviat l'estil aquests! Ja no m'agraden!". He sentit "El Canto del Loco"?

O per exemple quan s'està planejant un viatge en grup, sempre surt algú opinant sobre alguna destinació dient: "AQUÍ TOTHOM JA HI HA ANAT". Com si estigués prohibit anar a un altre lloc trepitjat anteriorment per la humanitat.

La gent anti-Facebook sol ser portadora de la síndrome popufòbica, ja que s'expandeix ràpidament amb l'aparició de noves tecnologies. O, com ja he dit alguna vegada, ningú recorda ja la popufòbia que teníem tots quan vèiem algú que parlava amb mòbil pels carrers fa 10 anys? O als que deien que Internet era per frikis! Cony de popufòbics! D'aquí se'n podria extreure tot un altre article!

L'altra cara és l'aparició de molta gent que vol ser el Cristòfor Colom del segle XXI. El típic "enterat" de tot que ha sentit a parlar fins i tot de grups musicals de Madagascar que pugen fort, o de l'incipient cinema Nord-Alaskès, per no parlar del nou restaurant caríssim que ha tingut el plaer de tastar. Tot per no ser víctima de la Síndrome!

L'explicació més lògica que se m'acudeix és que aquest "descobriment" (o el que sigui) mentre el coneix poca gent, te'l fas teu, en tens una mena d'exclusivitat i pots ser-ne una mica com l'abanderat. Sempre esperaràs que algú a qui li n'expliques la grandesa et reconegui el gran descobriment que has fet, de manera que quan arribi a la gran multitud tu podràs dir: "Ei! Que jo ja fa temps que ho vaig descobrir! Us ho vaig dir o no?". En canvi, quan te n'adones que és al revés i veus que tothom sembla que s'hagi posat d'acord i li agradi una determinada cosa, quan veus que ja no pots entrar al tren de l'exclusivitat, ets carn de canó de la popufòbia... I no és que et deixin de banda, és que TU t'hi poses tot solet!

Per cert, el nom se l'ha inventat en Lluís.

Força webs i blocs han titulat aquest vídeo com a "10 minuts d'Avatar". Del que realment jo crec que s'ha de prendre nota és de la tecnologia que s'utilitza en una de les escenes més impressionants de la pel·lícula, la captura de moviments de cos i, sobretot, de cara:

Em pregunto com és que tot just ara surtin aquesta mena d'algoritmes per capturar objectes fàcilment, sense haver de crear complexes malles, textures i objectes amb programes com el 3Dstudio, Maya... o fins i tot l'Sketchup de Google.

També és cert que les càmeres web cada vegada tenen millor resolució i qualitat, cosa que permet coses com aquesta:

Parlant de resolució, ja heu vist el nou Youtube HD (Full HD)?

Sorprenent i sensacional (mai tan ben dit) vídeo d'un mono que guia un braç robòtic amb els impulsos del seu cervell.

La dona biònica més a prop que mai! Recordeu el mític so de quan feia servir els super-poders? tacatacatacatacata!

Via microsiervos.

Actualitzo:

OH WAIT!